Al cervell que no és de marbre

M’agrada allò que no és uniforme… que surt amb un estirabot, que no és unilateral… que resulta sorprenent, fins i tot xocant. M’agraden les persones que, malgrat que són coherents, saben com sortir de la línea establerta i treure el peu del test.

Buffff.... ja ho he dit. No es pensin que és fàcil advocar per allò que no és segur. Normalment, la continuïtat dóna seguretat. I jo, com tot mortal, pateixo del mateix mal que tots: m’agrada saber que hi ha alguna cosa que no es trastoca, que és estable, que està allà permanentment, que m’hi puc recolzar i no caure. Però això no és més que una creença que m’ajuda a viure, perquè la realitat és que hi ha ben poques coses estables, segures, continuades.... tot muta, es transforma a mesura que es va transformant la realitat que vivim, amb l’entrada i sortida d’energies de moltes diverses persones, de gestos, d’actuacions, d’abstencions. Jonah Lehrer, nat el 1981, joveníssim científic, segons que diu la seva targeta de presentació i jo afegeixo que (i boníssim de guapu), diu que el cervell obvia els detalls en favor d’una bona història que seguir. I jo, certament, no puc menys que estar-hi d’acord. A tots ens agrada deixar-nos lliscar per allò que creiem que ens agrada, o que ens fa més atractius intel·lectual, física o emocionalment parlant.... Son les històries que creem amb les nostres actituds i accions, que construïm amb les nostres animadversions o amb les nostres filies. Crec que és la Olga Menendez, una canalitzadora mexicana que diu que amb l’emissió de les nostres energies el que fem és atraure persones amb les mateixes energies a dins seu. No hi ha dubte que estem en el moment de recrear i construir de nou.

M’agrada el que no és uniforme, (uniforme com si fos un prat gris de Benedetti, on els morts no tenen Déu i tampoc esperança). M’agrada més els colors, encara que siguin psicodèlics: vibrants i plens de vida. Indrets on equivocar-se i tornar a començar, encara que el sotrac hagi estat potent i fort com un terratrèmol. No podem canviar? No podem modificar allò que sentim? No podem? Aquest és un mantra que no serveix per a res. Com ens recorda el boníssim (m’alegra la vista, ho reconec) i informat Jonah Lehrer, el nostre cervell no és de marbre, canvia físicament amb cada pensament. Encara que la música matemàtica i endreçada de Bach m’encanta i apaivaga el meu cervell.... La consagració de la primavera d’Stravinski, per un dia de renaixement, no està gens malament.

Qui diu que la igualtat és bona? Quina igualtat? Quan a la igualtat l’hi cal un policia, és debó equilibri? No sé si vull policies de la igualtat: el que vull és que els cervells es modifiquin perquè els pensaments s’han transformat i estan disposats a acceptar la diferència, el canvi, el dret a ser de tothom. Sigui com sigui.